SERRA I MORET I EL SOCIALISME ACOMPLEXAT

FÈLIX VILLAGRASA | @FVillagrasa. El segle XX, gràcies als occidentals, ha estat segurament el més tètric i horrorós de tota la història de la humanitat. També el que ha proporcionat més andròmines tècniques per allargar la vida i millorar el confort d’una bona part de la gent. Van marxar els déus esporuguits, però arribaren els titans amb els seus treballs de construcció/destrucció.

El daltabaix –respecte als temps anteriors– causats per la industrialització, la urbanització desenfrenada i l’explosió demogràfica han deixat el món irreconeixible. Sovint en un estat deplorable. El vell ordre engendrava (no moria) noves estructures polítiques, apareixien les masses heterogènies i la necessitat de conduir-les segon diferents metodologies: la llibertat del campi qui pugui, la democràcia de mani qui més encaterini o diverses formes de dictadura: la militar, la socialista de les elits proletàries o les que es fonamentaven en el sentiment nacional.

El mercat de les noves idees sociopolítiques ha quedat ben abastit d’opcions, alternatives i mistificacions. Una de les que han adquirit més èxit pràctic, malgrat basar-se en collages de diverses procedències, ha estat la socialdemocràcia forjada a finals del segle XIX, sobre tot a Alemanya, pels crítics que refusaven l’ascens revolucionari al poder i l’exercici de la dictadura proletària. Creixé a l’hora que la democràcia cristiana i el socialcristianisme, i en conjunt van ser les alternatives reeixides, un cop els americans van ajudar els europeus (però no pas als nostres avis) a deslliurar-se dels ramats de zombies fascio-nazis. No, els nostres avis es van haver d’empassar gairebé quaranta anys de dictadura i nosaltres, encara, n’estem patint les conseqüències.

A Catalunya la concreció del pensament socialista va aparèixer el 1923 amb la Unió Socialista de Catalunya en el mateix any que s’establia la primera dictadura militar del segle a l’estat. Serra i Moret i Rafael Campalans foren els principals impulsors del partit, que sorgia com escissió del PSOE, dins del qual van fer reconèixer el fet plurinacional espanyol, però sense que això impliqués desviar-se de la dinàmica centralista i autoritària tradicional. Era gent que havia llegit alguns textos del més conegut dels economistes del segle XX, Karl Marx, autoconsiderat com un socialista científic, malgrat que l’experiència hagi demostrat que algunes de les seves fórmules eren, com a mínim, poc fiables, pel fet que la matèria humana no es comporta sempre de manera previsible, com una mercaderia qualsevol.

Les principals qüestions d’Europa en aquell primer terç de segle eren dues: la social i la nacional; l’àmbit polític dels estats i la necessària cura del benestar en un sistema econòmic –el capitalista– altament voluble i insegur per als estrats socials menys afavorits. I aquests, podem dir, que són els camps de treball del pensament de Manuel Serra i Moret (Vic 1884 – Perpinyà 1963) i, en definitiva, de tot ésser pensant que no es pogués permetre el luxe de viure en una arcàdia o en una torre de vidre. Serra, per cert, procedia de la Unió Catalanista, de caire republicà però declaradament nacionalista. Com que a l’àmbit mental d’aquest primer catalanisme li costava superava el de la petita burgesia, calia trobar paraules més potents i estimulants dins dels corrents d’esquerres per engrescar les masses, objecte principal de la política del segle XX.

El que a mi, subjectivament, m’ha interessat a l’hora de visitar alguns dels escrits de Serra ha estat indagar quin paper conservava en ell, i amb ell el moviment socialista genuïnament català, la pugna nacional que Catalunya mantenia amb l’estat espanyol des de feia cent anys (per no dir des de 1714). Quina fou la posició en una brega que la nostra generació ha ressuscitat de forma tan decidida com inesperada. Prou sabem la relació del catalanisme amb els socialistes i els comunistes (PSC i PSUC) en els anys de la transició: claudicació regionalista i, actualment, obertament antinacional. Però mirem una mica dins dels textos, tenint en compte que, tot espigolant, podem ser injustos perquè l’obra és gran i un totxo no fa tot l’edifici.

Abans de la guerra i de l’ensulsida republicana, que va escombrar aquella mica de Generalitat lluitada per Macià i els seus, un jove Manuel Serra escrivia amb entusiasme abrandat:

«Per a nosaltres el problema de Catalunya és un problema resolt en quant es relaciona amb les manifestacions de la seva personalitat. Som catalans i actuarem simplement com a socialistes catalans, exactament igual que si Catalunya fos independent. Ens confessem socialistes, i aplicant aquest principi a les coses de Catalunya ens proclamen socialistes catalans i a la vegada els primers defensors de la Independència de Catalunya.»

Socialistes, els primers defensors de la independència de Catalunya, però rivals d’aquells que es declaraven “nacionalistes catalans” en la cursa per obtenir els favors del poble. Competicions en una societat com la catalana que tenia totes les aspiracions i condicions per a esdevenir exemple de funcionament democràtic, si els “pronunciamientos” i les bombes “anarquistes” no ho destorbaven. El socialisme és un moviment internacionalista que promou la germanor i l’harmonia (si fa no fa com l’Església catòlica, un altre tema és que es faci bé o que sigui possible). Però el cas és que el món no és homogeni, i d’idees universals n’hi ha moltes, i en el seu desplegament, sempre acaben xocant les unes contra les altres. No s’ha donat mai, un socialisme universal, ni tan sols un capitalisme universal, tan sols projectes filantròpics com els Drets Humans. I el que sí que és cert és que hi ha cultures i nacions diverses, diferents pobles amb maneres de governar-se pròpies, no idèntiques. I també és cert que hi ha pobles i nacions que tendeixen a dominar i parasitar les poblacions veïnes, i fins i tot ultramarines. Malament anirem si hem d’insistir i escarrassar-nos a demostrar que el dret del pobles i nacions a viure en llibertat, a no ser sotmesos a poders forasters, és en el mateix nivell i categoria que el dret a la vida, a la llibertat i a la dignitat dels individus. Perquè les nacions són la suma d’individus amb característiques similars (mai idèntiques) que estan disposats a governar-se i decidir el seu present i a projectar el seu futur.

Doncs bé, la defensa del dret de les nacions (grups de gran afinitat, identificats, sobre tot, per utilitzar una llengua pròpia) és una actitud nacionalista. Sí, així, subratllat, ni que faci a algú mal als ulls. El nacionalisme pot ser un programa més dels molts que pot emmagatzemar un cervell normal. De la mateixa manera que som una mica (o molt) cristians per la formació moral conscient o inconscient rebuda, igual que podem ser feministes, acollidoristes, més o menys comunistes, èticament anarquistes i resignadament tolerants (i beneficiaris) del capitalisme menys ferotge, també som, malgrat que no agradi la paraula a molts, nacionalistes en la mesura que defensem la llibertat de la nostra nació i de la nostra gent. Precisament la llibertat nacional busca poder garantir la dels individus, sense haver d’aguantar el proxenetisme de militars, jutges o policies cavernaris. És per això, que ahir i avui, la reticència al nacionalisme, quan la realitat ens posa davant de la cara que la seva fal·lera no era errada, és un més dels errors en què ha caigut el “materialisme històric”, a causa d’una falsa dialèctica on l’analitzador només s’escolta a sí mateix. Així, Serra, que s’havia considerat independentista, va marcant distàncies per tal de fer un lloc a la seva parada:

«La Unió Socialista de Catalunya és, i no aspira a ésser altra cosa que, la fracció catalana del socialisme universal… Ens ofendrà aquell que ens digui nacionalistes catalans. No. Nosaltres no som nacionalistes. Som catalans, i per tant socialistes catalans; com a catalans, socialistes, i com a socialistes, catalans.»

Errors de càlcul, sectarismes electorals, la pilota als núvols a barraca buida. L’enemic d’un socialista, que vol més igualtat, no és el nacionalista, que vol la llibertat del poble i de la gent. L’enemic és l’imperialista, qui es comporta com invasor. Ells són els causants de la majoria de les guerres i els garants de la desigualtat fomentada per sotmetre els pobles. L’enemic no és pas el nacionalista que defensa el seu país. A més, el nacionalisme és un component ideològic que ni té per què ser excloent, ni té per què ser continu: es manté en funcions mentre la llibertat nacional sigui amenaçada o perduda, després deixa pas al desplegament cultural i vital de la societat.

Un nacionalista que vol imposar dictadures o ocupacions no ho és, és un simple imperialista, un tirà, com ho són encara els postsoviètics a Ucraïna i a altres llocs, o com ho són els xinesos al Tibet, per citar dos exemples dels rengles “socialistes”. En Serra i Moret, les contradiccions abunden, i són mostra de la incoherència d’un moviment que, pel fet de voler navegar tot sol, va fer ziga-zagues fins a ser engolit pel socialisme espanyol de caire hegemònic. A Reflexions sobre el demà de Catalunya (1951), ja exiliat, carrega contra el catalanisme catòlic perquè no s’adaptava a la “realitat social” mutable, però lloava Enric Prat de la Riba, artífex de la Mancomunitat, exemple d’eficiència i mobilització de les forces de la nació, articulador polític de progrés i d’equilibri territorial… potser es descuidava que Prat de la Riba era un polític conservador i catòlic, i de la Lliga! però català de ferro colat. Més endavant fa burla del «separatisme cridaner» d’Estat Català, aquell que va propiciar la proclamació, en la veu de Francesc Macià, de la República Catalana, que quedaria ofegada en el bressol a les poques hores gràcies al sector “obrerista” d’ERC i d’altres polítics socialistes catalans i espanyols. En els moments decisius, i potser per la inexperiència de tants segles, els polítics catalans, desconfiant del seu poble, corren als braços dels “germans espanyols” per tal que els treguin les castanyes del foc. Perquè el poble és com un drac.

A l’hora de la veritat, el socialisme català sempre ha acabat diluït. Socialisme, comunisme i, encara més, l’anarquisme, han format grans filosofies utòpiques que menystenen la realitat de les diferències entre els pobles, cosa que no empobreix, sinó que fa part substancial de la naturalesa humana: les diverses nacionalitats. Un dels darrers opuscles de Serra i Moret fou la Crida a la joventut catalana (1957) una mena de pas del relleu a les noves generacions que haurien de viure i negociar el postfranquisme. A la manera dels discursos fejocistes (joventuts cristianes durant la República), afalaga el jovent pel fet de ser jove (cosa biològica, no pas meritòria) i s’arriba a referir a la «llum divina que no es consumeix ni s’esgota». Excita el seu sentiment catalanista, però sense arribar al llindar del nacionalisme, bèstia negra de tota branca marxista. Així, la «lluita per la llibertat» esdevé un objectiu difús, que es pot omplir fàcilment de tota mena de causes filantròpiques, caritatives, però no la de donar cos al dret d’autodeterminació, que cita en alguna ocasió, però de passada, com van fer després els partits catalans d’arrel marxista i d’obediència hispana. Per assegurar-se’n, exhorta el jovent a la no-violència, a no ser uns «pithecanthropus erectus», a refiar de la benignitat dels avenços de la ciència i de la tècnica, de la millora de la condició obrera i a sentir-se part d’Europa. També destacava el paper de la Unió Soviètica i la proposava com a model d’igualtat, de capacitat del proletariat per superar el capitalisme, perquè en aquells anys posteriors a la derrota de l’Alemanya nazi, l’URSS seduïa, i molt, els intel·lectuals que només coneixien una part de la història.

Quant al socialisme experimentat a Catalunya i Espanya, les idees de Serra i Moret o de Campalans –que no eren seves, sinó manllevades de la II Internacional– es van anar aplicant a Espanya a partir de la II República i de la política social –escadussera i mísera– del franquisme. Després de la II Guerra Mundial, els governs socialistes i democristians van compensar la població establint els “estats del benestar” per contrarestar la propaganda de les suposades excel·lències comunistes. Quant a la qüestió nacional, a Catalunya, sabem prou bé com està, i en quin bàndol són les diferents famílies “socialistes”, esdevingudes monàrquiques per la gràcia de la transició. A falta del retruc popular, amb una part de la dirigència política empresonada o a l’exili, el procés nacional català –sense nacionalistes– s’assembla a la cervesa sense alcohol, que ho sembla i no ho és. I com que el “procés” sembla aturat i s’ha demostrat molt perillós, la manera de mantenir la bicicleta en marxa és, ara, mirar de ressusc